No recordo on vaig llegir que enguany Viveros Orero de Segorb celebren els 125 anys. Ho he estat buscant per internet però no he estat capaç de trobar-ho.
Us deixo aquí el detall de la conversa, com a reconeixement i felicitació a la feina de Viveros Orero al llarg d’aquest 125 anys de servei al sector de la fructicultura espanyola.
Un cas interessant: els Vivers Orero, de Josep Sorribes
De vegades ú es troba amb sorpreses agradables, amb gent que coneix el seu ofici i innova i que ho fa des de molt abans que es posara de moda la dèria dels “emprenedors”. Són rara avis en aquest país, però existeixen, i integren el grup que Nèstor Novell i jo anomenem de vegades els “valencianets bojos”, aquesta colla de gent que fa País sense fer ostentació. I aquest és el cas de Viveros Orerode Sogorb i la raó per la qual li dedique un curt però carinyós apartat. Tan carinyós, o almenys ho intente, com el tracte que vaig rebre de Cuca Orero. Tot un plaer.
La cosa començà fa uns 125 anys de la mà del besavi de Cuca, tot i que fou l’avi qui començà a practicar l’art del disseny i la decoració amb estil versallesc que és el que es duia llavors. La figura capital fou, però, el pare, que tingué l’encert de preveure que si s’aconseguia produir plançons d’arbres fruiters que resistiren bé en climes més àrids, hi havia un bon negoci a la vista. I fou ell qui introduí en els dos horts de la família (el primer camí de Geldo i prop de “Las Paquis” i travessat avui per la carretera, el tren i l’autovia; el segon baix del Seminari) les noves varietats i qui viatjà per tots el països amb poques hores de fred a l’any (tota la conca de la Mediterrània, Aràbia, Brasil…) consolidant un mercat molt especialitzat en el qual avui sols hi ha dos o tres empreses en el món. Un triomf absolut!
Evidentment, el negoci té un alt risc perquè has d’invertir molt de forma prèvia i accidents climatològics o caigudes de la demanda (que es minimitzen diversificant els clients) poden fer perdre molts diners. Actualment els Orero fan plançons d’ametllers, pomeres, presseguers, nectarines, cirerers, albercoquers, etc., i sols deixen fora els cítrics, les vinyes i els rosers, que són mercats a banda on uns altres fan negoci.
Com que el viver requereix prou extensió i terra fèrtil la producció la fan en una finca de Sevilla de 30 Ha. (que porta un germà) de la qual ixen anualment 1 milió de plançons d’un any cap a València que és on es fa tota la logística (fer farcells amb els plançons, etiquetar-los, emmagatzemar-los en una mena de contenidors especials que després es col·loquen als contenidors habituals, sovint amb refrigeració) i l’exportació per via marítima. La punta de treball és sempre entre desembre i gener i pels que ens digué Cuca els darrers anys les coses han anat prou bé. Comentàrem que a Sogorb hi ha tradició de vivers i que hi ha una altra empresa (Mas de Valero) que també està on toca. A més dels vivers, un altre germà té a Sogorb una finca de 25 Ha. on fan vi (la Bodega de Masia de la Hoya). En són vuit germans i pel que es veu, no saben estar-se de braços plegats.
Aprofitant l’avinentesa li vaig fer a Cuca Orero algunes preguntes sobre Sogorb que, en part ja he anant posant en el text. Tanmateix hi ha dos qüestions que no he esmentat i que són interessants. La primera és de toponímia urbana: ara el “centre” s’ha desplaçat al sud on està Mercadona i el Bar Monterrey. La segona té a veure amb les noves fites de l’agricultura de Sogorb (llevat, és clar, de l’oli). Doncs molt senzill: s’està reconvertint en la producció de persimons (caqui crocant) i d’ametlles (varietat marcona) perquè la demanda de la Xina ha fet que el preu es pose entre 6 i 10 euros el quilo i una ha. pot produir entre 2.000 i 4.000 quilos.
Torne a dir-ho: un bon exemple de bones pràctiques, innovació i màrqueting. I tot un plaer l’estona que vaig passar amb Cuca Orero, a la qual confie que li agradarà la meua síntesi de profà en la matèria.
